CAPÍTOL 3

Al arribar a casa, l’Arlet es va desempallegar de les tennis i les va substituir per uns peücs. Va estirar-se al llit, disposada a relaxar-se quan va fixar-se en un porta folis que li retornava la llum del sol que es filtrava per la finestra. Pesadament es va aixecar un altre cop i es va dirigir al escriptori, va treure els papers del sobre i va llegir la primera pàgina. 
“Resumen Don Quijote de la Mancha Arlet Reixach Oms 4t B n.24 20-10-16” 
Era un treball. El treball que tenia que lliurar al dia següent. A l’última pàgina hi havia un paper enganxat; 
“Arlet, moltes gracies pel treball, tenies raó. Probablement l’hauria copiat o agafat d’ algú altre. Així que com la germana exemplar que sóc, li he agafat el treball prestat a en Josep Maria i te’l dono a tu. He sentit com maleïa perquè no havia fet una còpia, així que no et diran que li has copiat per tenir-lo igual. T’estimo moltíssim, Rutti”
Al acabar de llegir, va somriure i va guardar el dossier un altre cop al porta folis, per després posar-lo a la bossa. “No passarà res per saltar-se les normes un dia, no?” Va pensar mentre es tombava al llit i es quedava clapada al instant.

**** 

Una riallada va ressonar per tota la plaça. Diversos riures la van seguir. La repicadissa d’uns tacons es va fer sentir per sobre les veus i els xiuxiuejos. Totes les mirades es van posar en la noia que arribava en aquell moment vestida amb un vestit arrapat negre i unes sabates de tacó vermelles. La Rut es va asseure a l’espai que li havien fet l’Hugo i el Marc i es va repenjar contra el segon. Tots van tornar a parlar i la Rut va encendres un cigarret, va inhalar i exhalar. Un espès fum blanc va emergir de la seva boca. El noi del seu costat va passar-li el braç per la cintura i va començar a besar-li el coll, lentament. Tot seguit va mossegar-li el lòbul de l’orella. La noia va gemegar i llençant el cigarro al terra va agafar al Marc del coll i el va començar a besar salvatgement. Diversos xiulets es van sentir per la plaça. El Marc va agafar-la dels malucs i la va aixecar, la Rut va passar-li les cames per la cintura. I tots dos van desaparèixer a la foscor del carreró.

****

- Bon profit! 
La taula es va quedar en silenci. Només es sentia el soroll metàl•lic dels coberts al xocar contra la ceràmica dels plats. 
- Sabeu què? – va exclamar la Laia al seu costat. -
Què? – va preguntar la mare. 
- Avui ha vingut una noia nova. Es italiana i es diu Nunzia. M’ha demanat de ser la seva amiga! – va xisclar la nena. 
- I què li has dit? – va inquirir el pare. 
- Que si! Es tan mona. Té un cabell negre preciós, el porta curt, per sota les orelles. I té uns ulls impressionants. Molt blaus! I anava molt ben vestida! Com no sabia que hi havia uniforme ha vingut amb un vestit blanc ple de rodones blaves. Tothom parlava d’ella! Serem molt populars... – va somniar la nena. 
L’Àlex que amb aquella descripció havia pensat en l’Arlet li va preguntar a la Mercè:
- Mama, m’estava preguntant, saps la noia que va venir a la reunió, crec que es deia Arlet. – va dissimular – Com es que anava al psicòleg? 
- Ai... Pobreta. La seva mare les va abandonar, a la seva germana i a ella quan tenien 10 anys. Es veu que han tingut un gran trauma a la infància. L’Arlet s’ha refet pensant en el seu futur, però la Rut es un altre tema. La intento ajudar, però no es deixa. La he posada a dibuix tècnic i a història de l’art. 
- Mama, tu t’aniràs? – va preguntar la Laia trista. 
- Es clar que no. No seria capaç. 

****

Amb compte va fer girar la clau dins del pany i va empènyer la porta. Va creuar el rebedor i va començar a pujar les escales. 
- On erets? 
La Rut espantada, va girar-se i va veure al seu pare mirant-la des del marc de la porta, amb els cabells esbullats i el pijama arrugat. 
- Amb el Marc. 
- No m’agrada aquest noi.
- És un amic – esbufegà ella.
- A dormir ja. I demà soparàs amb nosaltres, com una família. 
- No som una familia. Accepta-ho.

CAPÍTOL 2

Amb la motxilla penjada i la bossa d’esport a la mà va sortir de l’institut. La vella camioneta del pare es trobava al camí d’entrada, l’Arlet va fer una esprintada i d’un salt va entrar-hi. 
- Hola Arli – el pare li va fer un petó al front mentre posava primera.
La noia es va posar els auriculars i li va donar “play” a la seva cançó preferida. El vehicle avançava pels carrers de la ciutat, deixava enrere brillants ròtols de neó. Els restaurants estaven plens de gent que s’acomiadava de l’estiu i donava la benvinguda a la tardor. D’una estrebada, l’home li va treure els auriculars i tota la màgia es va acabar. 
- Eh! – es va queixar. 
- Ho sento, però... Saps on es la Rut? 
- No, no t’ha dit on anava? – va negar ella. 
- No m’ha dit on anava però si amb qui. Coneixes a un tal Sergi? 
Va negar amb el cap. La furgoneta va estacionar davant casa seva i l’Arlet va baixar-hi. 
- Popotito! – al sentir el seu sobrenom la noia va girar-se 
– Avui tinc torn de nit. Tornaré demà. T’estimo! 
- Adéu! 


Un estrèpit es va sentir al pis inferior, al porxo de fusta. L’Arlet ja llesta va aixecar-se del llit i va baixar a ajudar a la seva bessona. Va obrir la porta principal i va trobar-se amb el cos inconscient de la Rut al terra. Va passar-li els braços per sota les aixelles i va arrastrar-la fins al menjador. La va aixecar com va poder i va deixar-la estirada al sofà. Tot seguit va anar cap a l’habitació, al arribar-hi va agafar el treball de llengua castellana en el que portava treballant tota la tarda i a la casella superior va ficar Rut Reixach Oms. Ho va ficar en un portafolis i el va desar a la bossa de sa germana. Després va deixar-se caure davant l’ordinador i va començar a fer un altre cop el treball. 

Un sacsejat suau la va despertar. El Josep es trobava al costat el got de suc de taronja quotidià. 
- Ei, popotito, t’has adormit, et trobes bé? 
- Si – la noia va prendre’s el suc d’un sol glop.
- Has acabat el treball? 
- No, però es per demà. L’acabaré aquesta tarda. – El va tranquil•litzar. 
- Saps on és la Rut? – va preguntar al veure el llit fet. 
- Els de la clase del B entren a les vuit els dimarts. 
- Doncs res, me’n vaig a dormir. 
- Bona nit. 


Va pujar les escales del metro amb 4 salts i va començar a córrer carrer enllà. Tenia tan sols dos minut per a que no es tanquessin les portes de l’escola, va creuar el pas de zebra i va arribar a l’explanada de davant l’institut. L’Arlet va fer un últim esforç i va creuar la pastura verda a la carrera, amb les velles bambes colpejant el terra. Va creuar les portes sota la atenta mirada de la recepcionista. Va aprofitar per refer-se just davant l’aula de francès. De forma pesada va entrar i deixant-se caure al seu pupitre va treure els llibres i va posar tota la seva atenció en la professora. 
A mitat de classe, una boleta de paper va aterrar just al costat de la seva mà.
“Tia, vas fer ahir l’entrevista d’orientació? Tinc que explicar-te una cosa molt forta! Parlem després?” 
Va girar-se cap a la Maria, la seva millor amiga, que la mirava expectant des de l’altre costat de l’estància. Mirant-la als ulls va assentir imperceptiblement. A la noia se li va escapar un somriure, però la severa mirada de la professora va fer que acotes el cap i somrigués per dins. 
Al acabar la segona hora del matí, l’Arlet va desar les ulleres al seu estoig, va engrapar l’entrepà i va sortir de l’aula, on l’esperava la Maria fent saltets amb les puntes dels peus, ansiosa per comentar alguna cosa que portava estona callant. Es va agafar del braç de l’Arlet i totes dues van deixar-se endur per la marea d’estudiants que sortien al pati. Es van asseure al seu racó; sota un arc de pedra i a prop de la sortida d’emergències.
- I... què volies dir-me? 
- Vas veure al fill de l’orientadora, en el teu cas, de la teva tutora? Mare meva! Estava per menjar-se’l, no creus? 
- La veritat es què si. Quina edat deu tenir? 
- La Mercè va dir que estava allà pel treball de recerca. Suposo que 1r o 2n de batxillerat. Encara que jo crec que 2n. Vas veure els seus ulls? Impressionants! Perquè la profe se’l tindria tant amagat? 
- Per evitar exactament el que estem fent ara... – Ambdues van riure. - Creus que vindrà més? – va preguntar l’Arlet. 
- Encara falten entrevistes, així que... si! 


- Arlet! – es va sentir a la distància 
– Espera! La agitada melena de la Rut va aparèixer al seu camp de visió. La va engrapar del coll de la camisa i se la va emportar a l’interior d’una aula. Va sacsejar el treball davant de l’Arlet, el seu treball. Un excel•lent. 
- Felicitats pel 10! – la va felicitar. 
- Et vaig deixar clar que podia fer jo el treball – va murmurar entre dents. 
- Ah si... I com? Estaves borratxa com una cuba! Per amor de Déu, no et mantenies dempeus! 
- Hauria fet alguna cosa – es va defensar la Rut. 
- Copiar-lo? Robar-li a algú? És la teva especialitat, no? 
A la germana se li va posar la pell de gallina però ho va dissimular recollint-se el cabell en una cua de cavall. 
- Com vulguis... Jo només venia a avisar-te de que la teva tutora et busca. El professor de castellà no s’ha cregut que fos el meu treball i li ha dit. M’ha dit que vagis al seu despatx. 

Va fer mitja volta i se’n va anar cap al grup de noies que la esperaven a fora l’aula. L’Arlet espantada va encaminar-se cap al despatx d’orientació. Al arribar es va quedar parada enfront sense saber que fer. No se li donava bé mentir, la professional en això era la Rut. I per acabar-ho d’adobar se sentien veus a l’altra banda, bastant empipades. Tremolant va donar tres cops; “Toc-toc-toc” 
- Jo millor me’n vaig – va dir sense obrir – ja tornaré. -
Arlet, entra! Va empènyer la porta i va veure a la Mercè i a l’Àlex encarats, el noi tenia les galtes vermelles de la recent disputa. - Ja hem acabat. Ves-te’n. I tu assentat.
Ell es va aixecar i agafant la seva bossa, va sortir per la porta, tancant-la d’un cop sec. Ella es va apropar lentament a l’escriptori i es va deixar caure a la cadira del davant, esperant la discussió. 
- Has d’explicar-me alguna cosa? 
- No – va negar la jove. 
- Arlet, tinc el pressentiment de que el treball de la Rut es massa perfecte. Tens a veure-hi? - No sé de que em parles. 
- Seré clara. La Rut mai aprova els treballs. I que passi d’un insuficient a un excel•lent d’un dia per l’altra és... inusual.
- No ho es pas. Només que s’està tornant responsable. 
- Mira, no tinc proves. Però si m’assabento d’alguna cosa, per molt petita que sigui, tindré que intervenir, d’acord? 
Amb un gest de cap es va acomiadar abans de sortir de l’estància. Va començar a vagar com una ànima en pena. Observava les seves desgastades “Converse” donar un pas darrere l’altre, i així consecutivament. Però de repent, unes impecables sabates es van aturar davant les seves. Poc a poc va començar a pujar la mirada fins trobar-se amb la de l’Àlex. Es van mirar de fit a fit fins que ell va trencar el silenci. 
- Ei. Què tal? – la seva veu era greu amb un toc lleugerament musical al final. 
- Eh... bé. Suposo.
Es va quedar observant-la amb els seus ulls clars i va esbossar un somriure torçat. Al veure que no deia res, ella va començar a retorçar-se les mans nerviosament. 
- Ho sento – es va disculpar ell. 
- Per? 
- Pel cop d’ahir. Et vaig fer mal? 
- Crec que no t’estic entenent... 
- Bé... Tens doble personalitat? Primer sembles tota una “preppy girl” i després una roquera! Amb aquells llavis negres i el cabell sense recollir. Crec que m’agraden les dues. – La noia del seu davant va començar a riure com una boja. Tant fort que la gent al seu voltant se la va quedar mirant. – Estàs bé? Truco a ma mare? 
Va començar a treure el mòbil de la butxaca però l’Arlet reprimint el riure li va treure i va intentar tranquil•litzar-se. Va agafar molt d’aire i va xiular, provocant una estranya melodia. Al fons del passadís, com en una pel•lícula va aparèixer la Rut i ràpidament es va dirigir cap a ella i es va posicionar al seu costat agafant-la de bracet. L’Àlex es va quedar embadalit mirant-les, eren idèntiques, només que la copia de l’Arlet anava vestida amb uns pantalons de cuir negres, una jaqueta també de cuir vermella i unes botes de plataforma negres. Al seu costat estava la seva bessona, vestida amb una brusa d’orenetes, uns texans clars i unes nàutiques. 
- Es pot saber qui es aquest? – va inquirir la Rut. 
- Em dic Àlex – es va presentar ell donant-li dos petons. 
- Jo Rut – va embolicar-se un floc de cabell al dit índex i va guinyar-li l’ull. – Bi, amor, vindré després de sopar. Per cert, ho has arreglat? 
- Si, ens veiem després Rutti. Li va besar el front i va anar-se’n passadís enllà. 
- Arreglar el què? – va voler saber ell – Es sobre lo del treball que li has fet? 
- Jo no li he fet! 
- I que més... – va bufar el noi – He comparat els teus treballs amb aquell i la forma de la narració i la presentació són iguals. 
- I a tu que més et dóna? – va passar-se la tira de la motxilla per l’espatlla i es va girar, disposada a marxar-se. 
- No tens perquè salvar-la de les seves dificultats, té edat suficient per fer-ho sola! 
L’Arlet va aixecar el braç i amb el dit central, va fer un gest obscè.

CAPÍTULO 1

La noia de cabell castany vermellós i ulls verds amagats darrere unes ulleres negres va sortir de la sala d’orientació. Amb un suau gest de cap li va indicar a la nerviosa noia que estava esperant al passadís que podia entrar. Aquesta es va posar dempeus, es va assecar les mans a la tela dels pantalons que portava i va entrar a la sala.

- Arlet Reixach Oms, m’equivoco? – va preguntar un noi assentat al costat de la seva tutora. La noia va assentir i tot seguit va mirar a la dona amb un gest interrogant.

- Tranquil·la, és el meu fill, es diu Àlex. Està fent el treball de recerca sobre “L’elecció dels joves sobre el seu futur”.

L’Arlet es va deixar caure a la cadira que hi havia darrere la taula. Va començar a retorçar-se les mans.

- Segons la teva psicòloga tens el teu futur bastant clar. – L’Àlex va aixecar la vista sorprès i va mirar a la noia del seu davant amb curiositat.

- Si. Vull estudiar filologia catalana – va respondre, tot seguit es va fixar en el noi que la seguia mirant. Tenia el cabell castany lleugerament despentinat. Un ulls color mel encara fixos en ella. I diverses pigues per la cara.

La tutora va treure uns papers d’una carpeta i les va consultar.

- Crec que el més obvi es que agafis literatura i història de l’art.

- M’agradaria fer llatí, – diu ella – pot ser?

- Es clar... – La Mercè fa uns canvis en els papers i li somriu.

L’Àlex observava atentament aquella noia. Portava el cabell negre recollit en un moño alt i un serrell perfectament recte. Els seus ulls negres estaven fixos en els de la seva mare i les seves galtes estaven enceses mentre explicava la seva idea per una història nova.

- Doncs, Arlet, està tot perfecte. Segueix així. Demà t’arribaran uns papers amb el nou horari. Fes-li saber a la Rut que demà ha de venir pel matí.

- D’acord! – La noia es va aixecar i quan estava a punt de sortir va dir – Per cert, Àlex, sort amb el treball!

L’Àlex corria entre la gent, apartant els cossos suats que desitjaven sortir a l’exterior. Va girar en un passadís intentant agafar una drecera, però va xocar contra una noia fent que els dos cossos rebotessin i callessin al terra. Va ser el primer en aixecar-se, seguidament va ajudar a la noia a fer el mateix. Va tardar una mica en adonar-se de que era l’Arlet, només que s’havia deixat anar el cabell i portava els llavis pintats de negre.

- Ho sento molt Arlet – va dir penedit.

- Arlet? Què dius tu ara? Flipat, mira per on vas!

Es va deixar anar d’ell i va passar pel seu costat, xocant les espatlles.

El noi es va girar i va observar com recorria el passadís remenant els malucs  i fent sonar els tacons contra el linòleum blanc. 

viernes, 21 de octubre de 2016

El principi

El pare va tancar les cortines d’una estrebada i agafant les dues nenes en braços va pujar les escales. La Rut va començar a cridar el nom de de la seva mare i a remoure’s als braços del seu progenitor, mentre l’Arlet plorava silenciosament a la seva espatlla.

L’home va deixar a la Rut al seu llit i després es va dirigir al llit de l’Arlet. Però la nena va aixecar el braç i amb els seus ulls marrons vidriosos va  mirar al seu pare i li va suplicar què no s’anés just com havia fet la seva mare instants abans. El pare derrotat es va deixar caure al costat de la seva filla. La Rut corrents, també es va estirar junt el seu pare. I així es van adormir, els tres abraçant-se mútuament. 

La nena de cabell negre recollit en una trena va anar corrents fins a l’armari, per tancar-s’hi dins. L’altra germana estirada al seu llit no parlava. Sentia plorar a la seva germana però no feia res. I es que ja tenia suficients problemes amb ella mateixa. Tots creien que ja havia superat el  fet de que la seva mare las hagués abandonat, però no, l’únic que feia era reservar-se els seus sentiments per després expressar-los en la soledat del seu racó.

El pare va entrar a l’habitació i al veure només a una de les seves filles va començar a buscar a l’Arlet tot nerviós. La Rut li indicà el seu amagatall amb un gest de la mà. En Josep va obrir les portes i de l’interior de l’armari va treure a la seva germana. Li va donar un petó al front i se la va emportar al menjador.

Havent deixat a les nenes a l’escola, el Josep va tornar a casa a posar una mica d’ordre abans de començar el seu torn de treball.

Es va dirigir al dormitori de les filles i els hi va fer els llits. Al sacsejar el coixí de l’Arlet, l’home es va fixar en la humida taca que s’escampava per la funda. En canvi, sota el coixí de la Rut s’amagaven diversos objectes; una pinta, un cub de rubick, un necesser…

Va deixar caure les coses de nou i es va adonar de que les seves filles necessitaven ajuda.

La llum del fluorescent va parpellejar. Les gotes de la gotera van seguir caient. El llapis de la Carme seguia repicant rítmicament contra la taula de vidre situada al mig de l’estància.

- Noies, ja portem un any reunint-nos i encara no hem progressat res – va dir  la Carme.

- Això és perquè no serveixes per a res... – remugà l’Arlet.

La Carme es va passar les mans pel cap, cansada.

- Arlet, no facis això. Amb tu és amb la què més he avançat. Però cada cop que fem un pas cap endavant, fas algo per tornar enrere. – La psicòloga va fer una pausa i va mirar a la Rut – A més a més, tenim un altre problema; la teva actitud és erràtica al col·legi.

La nena mencionada va saltar defensivament:

- Creus que sóc jo qui ho planeja? Com a qualsevol equip de tirants hi ha la ment de l’operació. I la que ho duu a terme.

- M’estàs dient que és l’Arlet qui ho planeja?

- Si. A mi mai se m’hauria acudit envoltar el despatx del director amb film transparent, o folrar la carpeta de la Sandra amb compreses.

- Sou pitjor que unes nenes de cinc anys! – va explotar la dona – Teniu onze anys! Madureu d’una vegada! Ja fa més d’un any que la vostra mare va marxar... Trobeu coses per fer, coses que no siguin entremaliadures. Arlet, el teu pare m’ha ensenyat les històries que escrius. Escriu! I a tu, Rut... què t’agrada fer?

- M’agraden les bromes.

- Res més?

- Res – va sentenciar la Rut amb una mirada desafiant.

Els ulls de la Carme estaven fixes en el relat de l’Arlet. Aquesta estava asseguda al terra com una índia, esperant l’opinió de la dona.

- És brillant! T’agradaria ser escriptora?

La noia que amb només 14 anys encara no havia pensat en el seu futur, li va semblar una gran idea.

- Podria ser-ho?

- Es clar què si! – va exclamar la dona.

- Com si fos tan fàcil – va renegar la Rut.

- Al menys ella té una vocació – li va recriminar la Carme.

La Rut es va incorporar, li va prendre la història de les mans i va sortir de l’estància amb un cop de porta.

- Arlet carinyo... Què li agrada fer a la teva germana?

- Fotografies. Sempre està fent fotos però mai les ensenya.

- Va! – xiuxiuejà la Rut.

Amb un fanalet a la mà i vestides amb el camisó van començar a pujar les escales cap a l’altell. Al arribar van deixar les seves fonts de llum en una superfície plana i van observar la sala lleugerament il·luminada per una llum daurada molt tènue.

- Repeteix-me el motiu pel qual estem en aquest altell antic, brut i ple de coses a les tres de la matinada – va mussitar l’Arlet donant-li un cop a un cavallet de fusta.

- Perquè ahir per la nit vam escoltar uns sorolls molt estranys. I vull conèixer el fantasma que vaga per la nostra casa per així poder-me unir a ell i passar l’eternitat lamentant-nos junts.

- Quina bona idea, potser la utilitzo per una història...

- Calla ja Arlet i ajuda’m a buscar al maleït fantas...

La Rut va sufocar un crit i amb el dit índex va assenyalar a l’esquena de la seva germana. L’altre noia començà a recular al veure una silueta a prop de la finestra, però la seva germana la empentà cap endavant.

L’Arlet espantada va engrapar un altre cop el fanalet amb la mà esquerra i amb la dreta va empunyar un bat de beisbol que hi havia al terra. Amb agilitat i precisió es va apropar a la figura decidida a donar-li un cop però al advertir el què era se li va escapar el riure.

- Què? Què passa? – es va sentir per part de la Rut. Es va apropar per comprovar-ho ella mateixa i al veure l’estàtua del Pare Noel de tamany real assegut al seu trineu es va unir als riures de la germana.

- T’enrecordes de quan el papa el baixava al menjador i ens deia que estava mort? – li va recordar l’Arlet.

- Si... Era la millor part del Nadal.

- Veritat.

Però la Rut ja no l’escoltava, havia localitzat una capsa rosada sota una butaca negra. La va obrir i va veure que eren fotos d’elles dues amb la seva mare. Va remenar fins trobar un sobre blanc. Curiosa el va obrir i va començar a llegir el seu contingut:

“                                                                                          Dilluns 3 de setembre 2015

Estimades filles:

Sóc la Carolina, la vostra mare. M’està costant molt redactar aquesta carta així que seré clara. No sé com començar a demanar-vos perdó. Vaig fugir, vaig fugir dels meus problemes, abandonant-vos, probablement l’error més gran de la meva vida. Me’n vaig anar perquè estava espantada. Espantada pel que podria passar. Només tenia 16 anys quan os vaig tenir. Vaig deixar-ho tot per vosaltres; els meus somnis, els meus estudis i el meu futur. Volia ser algú a la vida.

A més a més, el vostre pare i jo discutíem molt, anàvem a separar-nos. I a mi m’anava bé. Tenia 25 anys, podia començar una carrera  a la universitat mentre el Josep os cuidava.

Sé què no tinc perdó, em vaig aprofitar del vostre pare i os vaig abandonar quan més hem necessitàveu.

Per això os vull dir que os espero aquest dissabte a les 18:00 a la cafeteria on sempre preníem xocolata calenta.

Siusplau veniu. Vull veure-us

Atentament. Carla Oms

P.D. Segons els meus càlculs teniu 15 anys, oi?”

La Rut furiosa va agafar la carta i va baixar les escales corrents fins a la habitació del seu pare. Va entrar-hi i va començar a cridar. El Josep es va despertar agitat i se la va quedar mirant amb uns ulls com unes taronges.

- No has pensat què potser jo si volia veure a la mama? No tinc suficient amb tu! Es més m’encantaria viure amb ella!

La mà de l’home va anar a parar a la galta de la filla. L’Arlet ho observava tot des de la porta de l’habitació, sobtada.

- Ni se t’acudeixi dir això! No saps lo difícil que ha sigut per a mi tirar cap endavant. I no os vaig donar la carta perquè vaig pensar que no voldríeu saber res de ella, després del que va fer. Així que ara, Rut, prepara’t una infusió i relaxa’t. Demà teniu escola i heu de descansar. I recorda, Arlet, que demà tens la reunió d’orientació amb la teva tutora.

L’Arlet va assentir i va tornar a l’habitació amb el cap cot.

PRÒLEG

Estaven ajagudes a les escales del darrere, aquelles que donaven al jardí on els gronxadors es balancejaven al compàs del vent.  Els crits de l’interior de la casa cada cop se sentien més. La veu de la mare es feia sentir per sobre la del pare.  D’un moment a l’altre, va sortir al jardí i amb els ulls ple de llàgrimes va abraçar les seves filles, mentre els hi xiuxiuejava coses que no pensava fer. Després va entrar una altra vegada a la casa i agafant les dues maletes que estaven al terra se’n va anar tancant la porta d'un cop sec. Les filles, espantades es van apropar corrents a la finestra de la sala d’estar i la van veure pujarse al cotxe i marxar carrer enllà.

Hey!

Hey guys!

I opened that blog because I wanna talk about my teenage life. Explaine you my day by day, my problems... 

You can call me Ozzolette, it's my Alter Ego. I'm not english, so I'm very sorry for my writting. 

XOXO

OZZOLETTE