CAPÍTOL 2

Amb la motxilla penjada i la bossa d’esport a la mà va sortir de l’institut. La vella camioneta del pare es trobava al camí d’entrada, l’Arlet va fer una esprintada i d’un salt va entrar-hi. 
- Hola Arli – el pare li va fer un petó al front mentre posava primera.
La noia es va posar els auriculars i li va donar “play” a la seva cançó preferida. El vehicle avançava pels carrers de la ciutat, deixava enrere brillants ròtols de neó. Els restaurants estaven plens de gent que s’acomiadava de l’estiu i donava la benvinguda a la tardor. D’una estrebada, l’home li va treure els auriculars i tota la màgia es va acabar. 
- Eh! – es va queixar. 
- Ho sento, però... Saps on es la Rut? 
- No, no t’ha dit on anava? – va negar ella. 
- No m’ha dit on anava però si amb qui. Coneixes a un tal Sergi? 
Va negar amb el cap. La furgoneta va estacionar davant casa seva i l’Arlet va baixar-hi. 
- Popotito! – al sentir el seu sobrenom la noia va girar-se 
– Avui tinc torn de nit. Tornaré demà. T’estimo! 
- Adéu! 


Un estrèpit es va sentir al pis inferior, al porxo de fusta. L’Arlet ja llesta va aixecar-se del llit i va baixar a ajudar a la seva bessona. Va obrir la porta principal i va trobar-se amb el cos inconscient de la Rut al terra. Va passar-li els braços per sota les aixelles i va arrastrar-la fins al menjador. La va aixecar com va poder i va deixar-la estirada al sofà. Tot seguit va anar cap a l’habitació, al arribar-hi va agafar el treball de llengua castellana en el que portava treballant tota la tarda i a la casella superior va ficar Rut Reixach Oms. Ho va ficar en un portafolis i el va desar a la bossa de sa germana. Després va deixar-se caure davant l’ordinador i va començar a fer un altre cop el treball. 

Un sacsejat suau la va despertar. El Josep es trobava al costat el got de suc de taronja quotidià. 
- Ei, popotito, t’has adormit, et trobes bé? 
- Si – la noia va prendre’s el suc d’un sol glop.
- Has acabat el treball? 
- No, però es per demà. L’acabaré aquesta tarda. – El va tranquil•litzar. 
- Saps on és la Rut? – va preguntar al veure el llit fet. 
- Els de la clase del B entren a les vuit els dimarts. 
- Doncs res, me’n vaig a dormir. 
- Bona nit. 


Va pujar les escales del metro amb 4 salts i va començar a córrer carrer enllà. Tenia tan sols dos minut per a que no es tanquessin les portes de l’escola, va creuar el pas de zebra i va arribar a l’explanada de davant l’institut. L’Arlet va fer un últim esforç i va creuar la pastura verda a la carrera, amb les velles bambes colpejant el terra. Va creuar les portes sota la atenta mirada de la recepcionista. Va aprofitar per refer-se just davant l’aula de francès. De forma pesada va entrar i deixant-se caure al seu pupitre va treure els llibres i va posar tota la seva atenció en la professora. 
A mitat de classe, una boleta de paper va aterrar just al costat de la seva mà.
“Tia, vas fer ahir l’entrevista d’orientació? Tinc que explicar-te una cosa molt forta! Parlem després?” 
Va girar-se cap a la Maria, la seva millor amiga, que la mirava expectant des de l’altre costat de l’estància. Mirant-la als ulls va assentir imperceptiblement. A la noia se li va escapar un somriure, però la severa mirada de la professora va fer que acotes el cap i somrigués per dins. 
Al acabar la segona hora del matí, l’Arlet va desar les ulleres al seu estoig, va engrapar l’entrepà i va sortir de l’aula, on l’esperava la Maria fent saltets amb les puntes dels peus, ansiosa per comentar alguna cosa que portava estona callant. Es va agafar del braç de l’Arlet i totes dues van deixar-se endur per la marea d’estudiants que sortien al pati. Es van asseure al seu racó; sota un arc de pedra i a prop de la sortida d’emergències.
- I... què volies dir-me? 
- Vas veure al fill de l’orientadora, en el teu cas, de la teva tutora? Mare meva! Estava per menjar-se’l, no creus? 
- La veritat es què si. Quina edat deu tenir? 
- La Mercè va dir que estava allà pel treball de recerca. Suposo que 1r o 2n de batxillerat. Encara que jo crec que 2n. Vas veure els seus ulls? Impressionants! Perquè la profe se’l tindria tant amagat? 
- Per evitar exactament el que estem fent ara... – Ambdues van riure. - Creus que vindrà més? – va preguntar l’Arlet. 
- Encara falten entrevistes, així que... si! 


- Arlet! – es va sentir a la distància 
– Espera! La agitada melena de la Rut va aparèixer al seu camp de visió. La va engrapar del coll de la camisa i se la va emportar a l’interior d’una aula. Va sacsejar el treball davant de l’Arlet, el seu treball. Un excel•lent. 
- Felicitats pel 10! – la va felicitar. 
- Et vaig deixar clar que podia fer jo el treball – va murmurar entre dents. 
- Ah si... I com? Estaves borratxa com una cuba! Per amor de Déu, no et mantenies dempeus! 
- Hauria fet alguna cosa – es va defensar la Rut. 
- Copiar-lo? Robar-li a algú? És la teva especialitat, no? 
A la germana se li va posar la pell de gallina però ho va dissimular recollint-se el cabell en una cua de cavall. 
- Com vulguis... Jo només venia a avisar-te de que la teva tutora et busca. El professor de castellà no s’ha cregut que fos el meu treball i li ha dit. M’ha dit que vagis al seu despatx. 

Va fer mitja volta i se’n va anar cap al grup de noies que la esperaven a fora l’aula. L’Arlet espantada va encaminar-se cap al despatx d’orientació. Al arribar es va quedar parada enfront sense saber que fer. No se li donava bé mentir, la professional en això era la Rut. I per acabar-ho d’adobar se sentien veus a l’altra banda, bastant empipades. Tremolant va donar tres cops; “Toc-toc-toc” 
- Jo millor me’n vaig – va dir sense obrir – ja tornaré. -
Arlet, entra! Va empènyer la porta i va veure a la Mercè i a l’Àlex encarats, el noi tenia les galtes vermelles de la recent disputa. - Ja hem acabat. Ves-te’n. I tu assentat.
Ell es va aixecar i agafant la seva bossa, va sortir per la porta, tancant-la d’un cop sec. Ella es va apropar lentament a l’escriptori i es va deixar caure a la cadira del davant, esperant la discussió. 
- Has d’explicar-me alguna cosa? 
- No – va negar la jove. 
- Arlet, tinc el pressentiment de que el treball de la Rut es massa perfecte. Tens a veure-hi? - No sé de que em parles. 
- Seré clara. La Rut mai aprova els treballs. I que passi d’un insuficient a un excel•lent d’un dia per l’altra és... inusual.
- No ho es pas. Només que s’està tornant responsable. 
- Mira, no tinc proves. Però si m’assabento d’alguna cosa, per molt petita que sigui, tindré que intervenir, d’acord? 
Amb un gest de cap es va acomiadar abans de sortir de l’estància. Va començar a vagar com una ànima en pena. Observava les seves desgastades “Converse” donar un pas darrere l’altre, i així consecutivament. Però de repent, unes impecables sabates es van aturar davant les seves. Poc a poc va començar a pujar la mirada fins trobar-se amb la de l’Àlex. Es van mirar de fit a fit fins que ell va trencar el silenci. 
- Ei. Què tal? – la seva veu era greu amb un toc lleugerament musical al final. 
- Eh... bé. Suposo.
Es va quedar observant-la amb els seus ulls clars i va esbossar un somriure torçat. Al veure que no deia res, ella va començar a retorçar-se les mans nerviosament. 
- Ho sento – es va disculpar ell. 
- Per? 
- Pel cop d’ahir. Et vaig fer mal? 
- Crec que no t’estic entenent... 
- Bé... Tens doble personalitat? Primer sembles tota una “preppy girl” i després una roquera! Amb aquells llavis negres i el cabell sense recollir. Crec que m’agraden les dues. – La noia del seu davant va començar a riure com una boja. Tant fort que la gent al seu voltant se la va quedar mirant. – Estàs bé? Truco a ma mare? 
Va començar a treure el mòbil de la butxaca però l’Arlet reprimint el riure li va treure i va intentar tranquil•litzar-se. Va agafar molt d’aire i va xiular, provocant una estranya melodia. Al fons del passadís, com en una pel•lícula va aparèixer la Rut i ràpidament es va dirigir cap a ella i es va posicionar al seu costat agafant-la de bracet. L’Àlex es va quedar embadalit mirant-les, eren idèntiques, només que la copia de l’Arlet anava vestida amb uns pantalons de cuir negres, una jaqueta també de cuir vermella i unes botes de plataforma negres. Al seu costat estava la seva bessona, vestida amb una brusa d’orenetes, uns texans clars i unes nàutiques. 
- Es pot saber qui es aquest? – va inquirir la Rut. 
- Em dic Àlex – es va presentar ell donant-li dos petons. 
- Jo Rut – va embolicar-se un floc de cabell al dit índex i va guinyar-li l’ull. – Bi, amor, vindré després de sopar. Per cert, ho has arreglat? 
- Si, ens veiem després Rutti. Li va besar el front i va anar-se’n passadís enllà. 
- Arreglar el què? – va voler saber ell – Es sobre lo del treball que li has fet? 
- Jo no li he fet! 
- I que més... – va bufar el noi – He comparat els teus treballs amb aquell i la forma de la narració i la presentació són iguals. 
- I a tu que més et dóna? – va passar-se la tira de la motxilla per l’espatlla i es va girar, disposada a marxar-se. 
- No tens perquè salvar-la de les seves dificultats, té edat suficient per fer-ho sola! 
L’Arlet va aixecar el braç i amb el dit central, va fer un gest obscè.