La noia de cabell castany vermellós i ulls verds amagats darrere unes ulleres negres va sortir de la sala d’orientació. Amb un suau gest de cap li va indicar a la nerviosa noia que estava esperant al passadís que podia entrar. Aquesta es va posar dempeus, es va assecar les mans a la tela dels pantalons que portava i va entrar a la sala.
- Arlet Reixach Oms, m’equivoco? – va preguntar un noi assentat al costat de la seva tutora. La noia va assentir i tot seguit va mirar a la dona amb un gest interrogant.
- Tranquil·la, és el meu fill, es diu Àlex. Està fent el treball de recerca sobre “L’elecció dels joves sobre el seu futur”.
L’Arlet es va deixar caure a la cadira que hi havia darrere la taula. Va començar a retorçar-se les mans.
- Segons la teva psicòloga tens el teu futur bastant clar. – L’Àlex va aixecar la vista sorprès i va mirar a la noia del seu davant amb curiositat.
- Si. Vull estudiar filologia catalana – va respondre, tot seguit es va fixar en el noi que la seguia mirant. Tenia el cabell castany lleugerament despentinat. Un ulls color mel encara fixos en ella. I diverses pigues per la cara.
La tutora va treure uns papers d’una carpeta i les va consultar.
- Crec que el més obvi es que agafis literatura i història de l’art.
- M’agradaria fer llatí, – diu ella – pot ser?
- Es clar... – La Mercè fa uns canvis en els papers i li somriu.
L’Àlex observava atentament aquella noia. Portava el cabell negre recollit en un moño alt i un serrell perfectament recte. Els seus ulls negres estaven fixos en els de la seva mare i les seves galtes estaven enceses mentre explicava la seva idea per una història nova.
- Doncs, Arlet, està tot perfecte. Segueix així. Demà t’arribaran uns papers amb el nou horari. Fes-li saber a la Rut que demà ha de venir pel matí.
- D’acord! – La noia es va aixecar i quan estava a punt de sortir va dir – Per cert, Àlex, sort amb el treball!
L’Àlex corria entre la gent, apartant els cossos suats que desitjaven sortir a l’exterior. Va girar en un passadís intentant agafar una drecera, però va xocar contra una noia fent que els dos cossos rebotessin i callessin al terra. Va ser el primer en aixecar-se, seguidament va ajudar a la noia a fer el mateix. Va tardar una mica en adonar-se de que era l’Arlet, només que s’havia deixat anar el cabell i portava els llavis pintats de negre.
- Ho sento molt Arlet – va dir penedit.
- Arlet? Què dius tu ara? Flipat, mira per on vas!
Es va deixar anar d’ell i va passar pel seu costat, xocant les espatlles.
El noi es va girar i va observar com recorria el passadís remenant els malucs i fent sonar els tacons contra el linòleum blanc.
viernes, 21 de octubre de 2016
El principi
El pare va tancar les cortines d’una estrebada i agafant les dues nenes en braços va pujar les escales. La Rut va començar a cridar el nom de de la seva mare i a remoure’s als braços del seu progenitor, mentre l’Arlet plorava silenciosament a la seva espatlla.
L’home va deixar a la Rut al seu llit i després es va dirigir al llit de l’Arlet. Però la nena va aixecar el braç i amb els seus ulls marrons vidriosos va mirar al seu pare i li va suplicar què no s’anés just com havia fet la seva mare instants abans. El pare derrotat es va deixar caure al costat de la seva filla. La Rut corrents, també es va estirar junt el seu pare. I així es van adormir, els tres abraçant-se mútuament.
La nena de cabell negre recollit en una trena va anar corrents fins a l’armari, per tancar-s’hi dins. L’altra germana estirada al seu llit no parlava. Sentia plorar a la seva germana però no feia res. I es que ja tenia suficients problemes amb ella mateixa. Tots creien que ja havia superat el fet de que la seva mare las hagués abandonat, però no, l’únic que feia era reservar-se els seus sentiments per després expressar-los en la soledat del seu racó.
El pare va entrar a l’habitació i al veure només a una de les seves filles va començar a buscar a l’Arlet tot nerviós. La Rut li indicà el seu amagatall amb un gest de la mà. En Josep va obrir les portes i de l’interior de l’armari va treure a la seva germana. Li va donar un petó al front i se la va emportar al menjador.
Havent deixat a les nenes a l’escola, el Josep va tornar a casa a posar una mica d’ordre abans de començar el seu torn de treball.
Es va dirigir al dormitori de les filles i els hi va fer els llits. Al sacsejar el coixí de l’Arlet, l’home es va fixar en la humida taca que s’escampava per la funda. En canvi, sota el coixí de la Rut s’amagaven diversos objectes; una pinta, un cub de rubick, un necesser…
Va deixar caure les coses de nou i es va adonar de que les seves filles necessitaven ajuda.
La llum del fluorescent va parpellejar. Les gotes de la gotera van seguir caient. El llapis de la Carme seguia repicant rítmicament contra la taula de vidre situada al mig de l’estància.
- Noies, ja portem un any reunint-nos i encara no hem progressat res – va dir la Carme.
- Això és perquè no serveixes per a res... – remugà l’Arlet.
La Carme es va passar les mans pel cap, cansada.
- Arlet, no facis això. Amb tu és amb la què més he avançat. Però cada cop que fem un pas cap endavant, fas algo per tornar enrere. – La psicòloga va fer una pausa i va mirar a la Rut – A més a més, tenim un altre problema; la teva actitud és erràtica al col·legi.
La nena mencionada va saltar defensivament:
- Creus que sóc jo qui ho planeja? Com a qualsevol equip de tirants hi ha la ment de l’operació. I la que ho duu a terme.
- M’estàs dient que és l’Arlet qui ho planeja?
- Si. A mi mai se m’hauria acudit envoltar el despatx del director amb film transparent, o folrar la carpeta de la Sandra amb compreses.
- Sou pitjor que unes nenes de cinc anys! – va explotar la dona – Teniu onze anys! Madureu d’una vegada! Ja fa més d’un any que la vostra mare va marxar... Trobeu coses per fer, coses que no siguin entremaliadures. Arlet, el teu pare m’ha ensenyat les històries que escrius. Escriu! I a tu, Rut... què t’agrada fer?
- M’agraden les bromes.
- Res més?
- Res – va sentenciar la Rut amb una mirada desafiant.
Els ulls de la Carme estaven fixes en el relat de l’Arlet. Aquesta estava asseguda al terra com una índia, esperant l’opinió de la dona.
- És brillant! T’agradaria ser escriptora?
La noia que amb només 14 anys encara no havia pensat en el seu futur, li va semblar una gran idea.
- Podria ser-ho?
- Es clar què si! – va exclamar la dona.
- Com si fos tan fàcil – va renegar la Rut.
- Al menys ella té una vocació – li va recriminar la Carme.
La Rut es va incorporar, li va prendre la història de les mans i va sortir de l’estància amb un cop de porta.
- Arlet carinyo... Què li agrada fer a la teva germana?
- Fotografies. Sempre està fent fotos però mai les ensenya.
- Va! – xiuxiuejà la Rut.
Amb un fanalet a la mà i vestides amb el camisó van començar a pujar les escales cap a l’altell. Al arribar van deixar les seves fonts de llum en una superfície plana i van observar la sala lleugerament il·luminada per una llum daurada molt tènue.
- Repeteix-me el motiu pel qual estem en aquest altell antic, brut i ple de coses a les tres de la matinada – va mussitar l’Arlet donant-li un cop a un cavallet de fusta.
- Perquè ahir per la nit vam escoltar uns sorolls molt estranys. I vull conèixer el fantasma que vaga per la nostra casa per així poder-me unir a ell i passar l’eternitat lamentant-nos junts.
- Quina bona idea, potser la utilitzo per una història...
- Calla ja Arlet i ajuda’m a buscar al maleït fantas...
La Rut va sufocar un crit i amb el dit índex va assenyalar a l’esquena de la seva germana. L’altre noia començà a recular al veure una silueta a prop de la finestra, però la seva germana la empentà cap endavant.
L’Arlet espantada va engrapar un altre cop el fanalet amb la mà esquerra i amb la dreta va empunyar un bat de beisbol que hi havia al terra. Amb agilitat i precisió es va apropar a la figura decidida a donar-li un cop però al advertir el què era se li va escapar el riure.
- Què? Què passa? – es va sentir per part de la Rut. Es va apropar per comprovar-ho ella mateixa i al veure l’estàtua del Pare Noel de tamany real assegut al seu trineu es va unir als riures de la germana.
- T’enrecordes de quan el papa el baixava al menjador i ens deia que estava mort? – li va recordar l’Arlet.
- Si... Era la millor part del Nadal.
- Veritat.
Però la Rut ja no l’escoltava, havia localitzat una capsa rosada sota una butaca negra. La va obrir i va veure que eren fotos d’elles dues amb la seva mare. Va remenar fins trobar un sobre blanc. Curiosa el va obrir i va començar a llegir el seu contingut:
“ Dilluns 3 de setembre 2015
Estimades filles:
Sóc la Carolina, la vostra mare. M’està costant molt redactar aquesta carta així que seré clara. No sé com començar a demanar-vos perdó. Vaig fugir, vaig fugir dels meus problemes, abandonant-vos, probablement l’error més gran de la meva vida. Me’n vaig anar perquè estava espantada. Espantada pel que podria passar. Només tenia 16 anys quan os vaig tenir. Vaig deixar-ho tot per vosaltres; els meus somnis, els meus estudis i el meu futur. Volia ser algú a la vida.
A més a més, el vostre pare i jo discutíem molt, anàvem a separar-nos. I a mi m’anava bé. Tenia 25 anys, podia començar una carrera a la universitat mentre el Josep os cuidava.
Sé què no tinc perdó, em vaig aprofitar del vostre pare i os vaig abandonar quan més hem necessitàveu.
Per això os vull dir que os espero aquest dissabte a les 18:00 a la cafeteria on sempre preníem xocolata calenta.
Siusplau veniu. Vull veure-us
Atentament. Carla Oms
P.D. Segons els meus càlculs teniu 15 anys, oi?”
La Rut furiosa va agafar la carta i va baixar les escales corrents fins a la habitació del seu pare. Va entrar-hi i va començar a cridar. El Josep es va despertar agitat i se la va quedar mirant amb uns ulls com unes taronges.
- No has pensat què potser jo si volia veure a la mama? No tinc suficient amb tu! Es més m’encantaria viure amb ella!
La mà de l’home va anar a parar a la galta de la filla. L’Arlet ho observava tot des de la porta de l’habitació, sobtada.
- Ni se t’acudeixi dir això! No saps lo difícil que ha sigut per a mi tirar cap endavant. I no os vaig donar la carta perquè vaig pensar que no voldríeu saber res de ella, després del que va fer. Així que ara, Rut, prepara’t una infusió i relaxa’t. Demà teniu escola i heu de descansar. I recorda, Arlet, que demà tens la reunió d’orientació amb la teva tutora.
L’Arlet va assentir i va tornar a l’habitació amb el cap cot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario